En el context del projecte d’investigació escènic Fasting Girls, dialogarem amb l’escriptora, investigadora i artista de nous mitjans Mayte Gómez Molina sobre l’avatar, la memòria, el desig i els miralls. Una conversa per pensar juntes les imatges com a aliment, la fam i les metamorfosis. Acompanya l’autora Sandra Cendal, editora.

Fasting girls

Fasting girls és una investigació audiovisual i escènica que explora la relació entre el dejuni i les imatges a través de tres intuïcions: les imatges serveixen com a aliment, la fam genera imatges i les imatges ens devoren.

Partim d’una imatge: artistes de la fam o fasting girls victorianes que feien dejunis públics dins d’urnes de vidre que, en algunes ocasions, es col·locaven als salons dels restaurants. Mentre els comensals gaudien de banquets, elles observaven i eren observades en el seu no-menjar. Avui, fasting girls digitals es graven dejunant mentre miren vídeos de mukbang —festins digitals de menjar— com si la pantalla fos un nou vidre que separa aquests dos universos: l’excés i el no-res. Menjar o mirar. Gravetat o gràcia.

Travessant fasting girls cèlebres com Simone Weil, Karen Carpenter o Howard Hughes i d’altres no tan conegudes però més properes, el projecte s’aproxima a aquesta forma de desaparició com a exercici de resistència a la sobreexposició, a l’imperatiu de la visibilitat.

Potser la imatge no serveix com a aliment real, però el projecte Fasting girls proposa aquesta possibilitat, encara que sigui simbòlica, per repensar el dejuni voluntari no tant com un diagnòstic individual sinó com un símptoma col·lectiu de la tendència contemporània a desaparèixer dins les imatges.

És, en definitiva, una invitació a mirar juntes uns cossos en metamorfosi i assumir-los com una reacció col·lectiva a l’excés de gravetat, a l’excés de presència: un procés conjunt de mutació comuna.

Instal·lació The Thin People, amb Claudia Faci i Taller Estampa

Com a part de la recerca del projecte Fasting Girls, la coreògrafa, directora d’escena i dramaturga Claudia Faci parteix de la pregunta: "Desaparèixer o fer-se (finalment) visible?" per dur a terme un treball de reflexió sobre l’erosió de la mirada sobre el cos i les imatges, tant de qui mira com de qui és mirat/da.

Taller Estampa alimentarà la IA per fer visibles dismòrfies, possibilitats i impossibilitats d’observar els cossos que, a priori, voldrien desaparèixer.